logotipo

Devia ser divendres del mes de juny de 1999. Al ser l'última reunió de coordinadora del curs, vàrem aprofitar per anar a sopar. Conscientment, o no, va sortir el tema del relleu de càrrecs i s'havia de deixar resolt aquell mateix dia per començar el curs amb totes les responsabilitats delimitades. Sense saber com, entre tall de pizza i got de sangria, vaig oferir-me "voluntari". Inicialment fa una mica de mandra, perquè les dates marcades al calendari cada vegada són més seguides, però quan hi vas entrant, la cosa cambia; veus la necessitat i la importancia d'aquesta tasca, es creen uns grups de treball molt agradables, entre tots i de mica en mica, els diferents centres estan més units i tenen més relació, les diferents coordinadores es relacionen, per poder organitzar activitats junts, com per exemple: trobades de formació, Mijacades i altres activitats, i notes que el temps invertit no ha estat en va. Tot i això, sovint descuides alguns detalls; trucar algú per convocar-lo a alguna reunió, no transmetre suficientment les preocupacions i inquietuds de la zona a la diòcesi o a la inversa, arribar tard alguna reunió,... o simplement sentir-se cansat o, com es diu actualment, cremat.

De totes maneres, amb el suport i moltíssima ajuda dels respos, tant de centre, de la zona, com de la diòcesi, d'en Pratso i de Jesús, aquests moments es van superant i vas recuperant la força i les ganes per creure en un projecte que sembla que en els dies en què vivim no està gaire de moda, però en el que creus realment.

Agustí Bancells Bau

Responsable d'Osona-Ripollès

Bé, presentar l'Isa no és cosa fàcil. I no perquè sigui molt complicada, tot al contrari, bé, tampoc vull dir que sigui una noia molt simple, vaja em sembla que no vaig gaire bé. Potser que torni a començar.

El que teniu darrera d'aquesta pàgina és una mica de la història de l'Isa al MIJAC, també teniu els seus gustos, el seu treball (remunerat), com es diverteix, les seves aficions... en resum, com és ella. Hem intentat sintetitzar cada un d'aquests aspectes en un dibuix i a la vegada identificar-lo amb una pel·lícula i, per suposat, exagerar una mica.

Com molts de nosaltres, va començar al MIJAC, una mica sense saber on anava, i la Dolo en va tenir gran part de culpa. Pera l'Isa en realitat no sabia fins on la podria fer arribar aquell petit pas de començar a fer d'animadora , i tampoc com canviaria la seva vida.

La capacitat de treball va sorprendre, fins i tot als més optimistes del seu centre. En un tres no res, va agafar responsabilitats al centre, col laborava a la parròquia, tocava la guitarra a missa... feia mil i una coses.

La seva feina, profe en una guarderia... bé, vull dir escola bressol, és la seva passió, i ho demostra sempre, parla dels seus "nens" com si fossin fills. Possiblement la seva paciència, tranquil·litat i ganes de treballar són perfectes per aquesta feina.

Té moltes aficions diferents i les practica TOTES a la vegada: marxar un cap de setmana amb l'Isa vol dir que li hem de reservar tres quartes parts del maleter per ella i els altres ens hem de repartir el que queda. No pot faltar mai la càmera de fotos, la guitarra, la carpeta per apuntar, i dues o tres maletes amb molta sort.

La seva passió per la coca-cola mereix un apartat exclusiu; quan vaig veure aquesta afició vaig pensar per un moment en una altra persona, però tranquils, no hi té res a veure. En un sopar se'n pot arribar a veure 2 o 3 sense cap problema.

Quan surts amb ella de marxa no para, balla des d'un pas doble fins a Heavy Metal, ah!! tot regat amb una mica de Whisky Peach, i té 'mals pensaments' com totes.

Al centre és ordenada i no es rendeix al primer entrebanc, els nens i nenes del seu grup són l'exemple que tot animador del Mijac voldria per ell.

Com tothom, no tot és bo, també té els seus defectes i mals costums No porteu mai quicos en una reunió, perd el món de vista i entra en una dimensió desconeguda. Bé, me'n sé un parell, de mals costums, però potser no és el moment de fer-los públics.

Crec que tenim per endavant 2 anys, o més, amb una responsable diocesana que no sé si ho farà més bé que ningú, però el que sí sé és que hi posarà totes les ganes per fer-ho bé.

També caldria donar les gràcies al centre de Taradell, que tot i no ser molts animadors, li han donat el seu suport perquè agafi la responsabilitat que avui comença.

I posats a donar les gràcies, també les donaré a en Pere Casas, ex-animador del Mijac, que molt gentilment i després d'insistir 2 mesos ens ha fet els dibuixos.

Manresa, 6 d'octubre de 2001

Vaig començar-hi anar perquè hi anaven tots els de la meva classe. Els dissabtes ala tarda ens reuníem, de-cidíem entre tots el que volíem fer: jocs, concursos, excursions, preparà-vem coses per als altres, coses per ala gent del barri (enquestes a la gent per haver què els agradava del barri, què hi trobaven a faltar; també vàrem fer postals per felicitar el Nadal a la gent, tot i que alguns no en volien, perquè havien de pagar; també vàrem treballar el Medi Ambient: plantar alguns arbres, netejar un bosc, fer alguns cartells per conscienciar la gent...

Però tot això no ho fèiem el nostre grup sol, sinó que al Mijac els nens i les nenes ens coordinem i ens orga-nitzem. Cada grup té un representat, que, de tant en tant (un cop al més aproximadament) anàvem a la coor-dinadora de Centre (que, en el nostre Centre, es diu Equip Nirvana), on posàvem en comú el que decidien els grups i preparàvem coses.

D'altre banda, dos nois o noies de l' Equip Nirvana anàvem, juntament amb els altres Centres, a la coordina-dora diocesana, que , a Lleida, s'anomena Base Macafra. Allí decidí-em i organitzàvem les activitats que eren comunes a tots els centres, prin-cipalment de les que feien referència a la Campanya (enguany la Campa-nya diocesana és "Els drets dels nens"). Bé, de fet no érem nosaltres els que ho decidíem tot, sinó qui deci-dia la campanya era l'Assemblea de Nens i nenes de Lleida.

Però aquí tampoc no s'acaba tot: dos nens de cada diòcesi anàvem a l'Equip CAJIM, és a dir la Coordinado-ra a nivell Catalano-Balear. Aquí tam-bé decidíem coses per a fer tots els nens del Mica, com per exemple: enquestes als nens dels Centres per veure com funcionaven les coses, per demanar opinions per a decidir el lema Catalano-Balear, uns jocs de cartes perquè tots coneguéssim qui-nes diòcesis estàvem al Mijac, quines campanyes feien les altres diòcesis...

Finalment, aquest lema C/B es va decidir en la I Assemblea de Nens i Nenes de Catalunya i Balears, que es va celebrar el curs passat. Va ser genial, ens vam conèixer molta gent i tots plegats vàrem decidir en què volíem treballar durant dos cursos: el lema va ser: "Al teu germà, dóna-li la mà".

Com ja haureu notat, jo he tingut la sort d'estar en tots aquests llocs. Això m'ha donat l'oportunitat de conèixer molta gent, de fer coses per als altres, m'he adonat que no hi ha solament Mijac a Lleida, he conegut gent dels altres moviments, per exemple, que fora Catalunya hi ha un altre movi-ment de nens, de Júnior, que van venir dos nens a la nostra Assem-blea...

Però no us penseu que tot això ho fem sols, al Mijac tenim els nostres animadors i els consiliaris, que ens ajuden a dur a terme tot això.

Bé, i ara em toca parla r una mica d'aquests consiliaris.

Quan era més petita, ni tant sols sabia què era el Consiliari. A la Mer-cè, la conciliaria de Balàfia, la vèiem com una animadora més, que venia a les excursions amb nosaltres, venia de tant en tant amb el nostre grup.

El fet d'estar en tot aquest "jaleo" de les coordinadores, m'ha fet adonar més de qui 'es el consiliari i del que fa. En la Base Macafra teníem el Manolo i en el CAJIM, l'Emilià.

Crec que el nostre consiliari fa una feina que molts cops no notem, però ens acompanyen, estant amb nosal-tres, fent les eucaristies i en les reuni-ons. També crec que deuen de fer més feina amb els animadors, que no pas directament amb nosaltres els nens.

Bé, tot això que us he explicat és tal i com jo ho veig. Segur que hi ha moltes altres opinions, també.

Només vull dir-vos que si tornés a ser petita, tornaria a anar al Mijac, perquè és un lloc on els nens no ens quedem "apalancats", sinó que fem coses, i no coses que ens manen, sinó que decidim nosaltres mateixos allò que volem fer, sempre amb l'ajuda, això sí, d'animadors i consilia-ris.

Adéu-siau, i que treballeu molt, i espero que aquestes quatre coses que us he dit us serveixin d'alguna cosa.